Vivència d’una actuació

Avui és un dia especial. És un dia d’aquells que esperes. Avui, és dia de foc.

Hem quedat al local per recollir tot el material a mitja tarda. Anem una mica més d’hora que altres vegades perquè el correfoc en què participem és a Vinyoles, i tenim com a mínim una hora de camí.

És molt nostre que els que tenen claus per obrir el local no siguin mai els primers d’arribar, però en aquest cas l’excepció s’ha acomplert, i malgrat només ser uns quants ja hem començat a preparar-ho tot.

Fem recompte de maces i preparem el carretó on guardem la pirotècnia durant la sortida, que anomenem carinyosament “maricona”. El vestuari, l’apleguem tot perquè segurament l’haurem de menester. Mentrestant, la resta de companys ha anat arribant i s’han afegit a les tasques de preparació.

És aquesta una estona de retrobament de la colla on reneix la complicitat, i on alhora es pot percebre una emoció continguda per la proximitat de l ’ actuació i les ganes de part de tothom de viure un cop més les sensacions que et produeix participar en un correfoc.

Ja tenim la furgoneta carregada i la gent distribuïda en els cotxes. Hem quedat tots a l ’ entrada de Vinyoles per si algú es despista . Hem arribat al poble i de seguida hem trobat el pabelló esportiu on han emplaçat totes les colles convidades.

Descarreguem el material i entrem dins. És en aquest moment quan notesles primeres pessigolles a l’estómac. Molta part de les grades del recinte ja estan ocupades per altres colles, i és que en serem dotze, de colles. Això vol dir més de cent diables tirant i un bon grapat de timbals sonant. Ocupem el nostre lloc, que està ben indicat, i despleguem tot el que portem per actuar. El nostre cap de colla ha de reunir-se amb els altres caps de colla, i quan ens diu que se ’ n va una mitja hora sembla que ens posem d’acord per fer-li un munt de preguntes al mateix temps i de forma indiscriminada.

Però, quins vestits ens hem de posar? A quina hora comencem la sortida? I la pirotècnia, qui ens la dóna? Podem anar a prendre alguna cosa abans de canviar-nos? I per a mi, hi ha capa? Tot això provoca un petit episodi de nerviosisme que en Joan, amb el tarannà que el caracteritza, talla amb un: “Tothom ja sap que ha de fer!!” I un: “I no em toqueu els collons tots alhora, que se m’enceten!!”

I cert és que després d’aquests moments saturats de dubtes, sembla que tothom va per feina i la cosa rutlla sola.

El cap de vestuari s’ocupa de repartir els vestits, el pirotècnic omple saques, els timbals ja estan tensats, i les saqueres, equipades amb les seves capes, posen a punt la “maricona “.

Ha passat mitja hora i tots ja estem a punt. El nostre cap de colla ja ha tornat, i fent un crit de: “Diables, reunió!!” capta la nostra atenció. Ens explica quin serà el recorregut, les figures que tenim previst fer i el final del correfoc, que farem conjunt amb les altres colles.

Com que ja és l ’ hora, sortim al carrer i ens col·loquem en el nostre lloc. Anem en cinquena posició, darrere d’un drac.

Ens posem en la nostra formació habitual. Portem el foguer davant, seguit del gruix de tots els diables que tirem i que ja tenim la massa carregada i a punt. Amb nosaltres volta la Diablessa, i darrere nostre tenim el Llucifer, que porta el ceptrot amb la solemnitat que es mereix. En una posició una mica més enrere, a dreta i esquerra, els saquers ens proveiran de carretilles, i tot seguit en una filera que intentarà mantenir-se com a tal d ’ una manera impecable, els nostres timbalers. Ja per últim tancarà la formació la “maricona” amb els seus portadors. I no m ’ oblido d ’ un dels personatges que ens caracteritza i distingeix: el boter, que demostra que la formació no està feta per a ell, i el seu lloc és allà on ell considera que hi ha un assedegat.

Abans de començar rebem tots un toc d’alerta. El que tenim entre mans demana una manipulació prudent, i això cal no oblidar-ho en cap moment.

Hem iniciat la nostra actuació amb l ’ encesa del ceptrot i amb una barraca tots junts.

Ara avancem amb força fluïdesa i estem atents a les ordres del nostre cap de colla.

És durant el transcurs d ’ una actuació on es fa més palpable la jerarquització de la colla. El ritme de foc ha de ser ràpid, i la coordinació entre nosaltres bona; per tant no és moment de posar en dubte les decisions del cap de colla, i encara menys de discutir-les.

L ’ olor de pólvora ha envaït el carrer, i el fum i el foc esdevenen amos de la festa.El so dels timbals es fa sentir per damunt dels petards i fa que l ’ espectacle del foc sigui, si cal, més intens.

Damunt dels nostres caps tot és un ball de maces que van deixant pel camí milers d ’ espurnes de festa que esquitxen els espectadors que omplen les bandes dels carrer per on passem.

Hem arribat a la plaça on farem el fi de festa fent una encesa conjunta tots els diables, amb llucifers inclosos.

És un moment emocionant perquè hi ha molts timbals tocant alhora i molt foc .Les saqueres van de bòlit perquè en ajuntar-nos totes les colles regna certa confusió. El nostre cap de colla, amb un botafocs encès, aconsegueix reunir-nos a tots, i al crit de “Vinga, barraca”, encén el ceptrot i nosaltres amb ell. Per a nosaltres veure el ceptrot encès és un moment màgic, poc comparable a res. Els seu foc enlluerna i la seva força fa que més d ’ un ens quedem bocabadats. En alguna ocasió he vist algun dels meus companys diables amb els ulls un xic negats en veure el seu esclat.

Després d ’ aquesta última encesa, la foscor és absoluta i el correfoc es dóna per acabat.

Encara sonaran una bona estona els timbals, que sembla que no hi hagi qui els pugui parar.

Comencem a tirar cap al pabelló on ens hem canviat, on els nostres anfitrions han preparat una mica de sopar i així podrem compartir una estona amb les altres colles.

Avui el correfoc s ’ ha acabat, però en vindran d ’ altres i mentre hi hagi un diable que fent una mirada al passat vegi en la tradició popular un present i un futur hi haurà foc i hi haurà festa. Perquè aquesta és la nostra festa.

Som diables i així és com ho sentim.

 

Meritxell Andreu, una diable.